Volem espies catalans

M'ha arribat amb retard un article que no havia llegit, de Josep Domingo el 25 de març a l'Avui. Hi proposava la creació d'un "servei català d'intel·ligència" que servís els nostres "interessos nacionals". Ara no entrarem en si els treballadors en precari, els aturats i els hipotecats fins a les celles comparteixen interessos nacionals o de cap altra mena amb els Fornesa, Brufau, Matutes o Godó. La resposta és NO, però són figues d'un altre paner. Em centraré en l'article, i com me'n sembla de gràfic per descriure la solvència i la seriositat de l'avantguarda políticocultural que ha de guiar-nos vers un futur brillant. Aquesta pot ser també una metàfora de la nostra credibilitat i dignitat com a societat i com a país, si aquestes són les elits que generem.

Vejam, si veiem, en general, com van les coses, ara demanem-nos: com i on proposaria un català contemporani la creació d'un servei secret? L'heu encertada: en un article al diari. A aquest respecte, el títol ,"Intel·ligència catalana" és demolidor; de fet, no se m'acut altre exemple que restrati més fidedignament la intel·ligència catalana mitjana dels nostres dies. Si a Domingo el paguen els nostres enemics per ridiculitzar-nos, cal felicitar-lo per la seva feina. Si la Trinca seguís en actiu, hi trobaria, en el títol i en el text, material per a un dels seus temes mítics.

Està bé. Si ja tenim bisbes catalans, policies catalans i demanem seleccions catalanes, com no hem de demanar espies catalans? I els hem de demanar a l'estil de com fem les coses en aquest país. Potser que en Saura convoqui oposicions públiques a espia i que directament designi com a cap del nostre KGB el Superagent 86. El cert és que si el KGB l'haguessin dirigit catalans, la URSS no hauria aguantat 74 anys, sembla evident. I si el Mossad l'hagués organitzat Josep Domingo, aquesta abjecta colònia occidental a Palestina que es diu Israel, no hauria sobreviscut gaire més enllà de la Nakbah.

Els castrati i les dones

Si us hi fixeu, observareu en una determinada facció de l'autoerigida aristocràcia intel·lectual nostrada unes constants clarament interrelacionades. Em refereixo a aquesta elit de nens rics defensors a ultrança de la seva classe, lletgets i malgirbats i el capteniment dels quals va del sexisme tabernari a la misogínia patològica. És el que passa si ets dels que sempre passen per caixa, que acabes pensant que efectivament són totes unes putes. Concedim-los que és natural pensar això de les dones quan fora ta mare no n'has conegudes d'altres.

Són els nostres castrati d'avui. Tots escriuen com els àngels, que com sabem no tenen sexe. Els castrati cantaven com els àngels prèvia amputació dels testicles i els nostres oracles full-time escriuen com els àngels perquè tot suposant que tinguin cigala no la fan servir i un dia se'n van a pixar i els cau com una pelleringa seca.

Segurament tots hem tingut somnis humits en la nostra efervescència hormonal, allà devers els tretze-catorze anys i ens hem despert algun matí una mica afarnissosos, vull dir, amb el pèl dels baixos engominat amb una substància que no era gomina. La cisterna arriba que vessa si no la buides mai i la naturalesa ha de rajar per alguna banda. Fins aquí normal. Él que és extraordinari és seguir en efervescència hormonal als trenta-tres o trenta-quatre anys i ejacul·lar per la boca o sobre el teclat d'un ordinador després d'haver passat la nit somiant amb conys, amb conys peluts, amb conys pelats, amb les vores del cony, amb el clítoris, amb l'interior del cony i com t'abelliria de molt menjar-li el cony a aquella puta.

Tot seguit, després del rotet i ben descansat, ja hauràs recuperat la pau espiritual necessària per continuar la teva missió a la terra i escriure petits tractats diaris d'ètica i estètica, parlar de Déu, Sant Tomàs i la superioritat moral d'Occident i la civilització cristiana. I tan tranquil, com aquests pervertits que toquen els nens alhora que els prevenen del pecat.

"Mas nostre Senyor algunes vegades permet algun gran pecat per més gran benefici"

Joanot Martorell, a Tirant lo Blanc

Districte Zero. On tot acaba. On tot comença. La història no té final (per desgràcia)

Tenia 18 anys i just havia aprovat la sel·lectivitat; amb els amics que l'havíem feta plegats vàrem decidir d'anar a celebrar-ho a Canet. Ja de bell antuvi vaig veure el pa que s'hi donava quan en l'avantmatx a un bar de Barcelona em fou subministrada una "russa", ço és, una dosi d'èxtasi amb la falç i el martell gravats. Aital era l'abast de la derrota i la humiliació de l'ideal socialista, amplificada fins a aquest extrem per la inclinació de la Generació X al sarcasme nihilista.

En arribar l'expedició a Canet vàrem passar pel pis d'unes noies. Hi vàrem fer unes birres i en Martínez, al saló allí davant tothom, va picar la seva pastilla dins un plat i se la va fotre a llengatades. Allò va ser el tret de sortida d'una nit de despropòsits que va començar marxant d'aquell pis i abandonant aquelles txatis que estaven per sucar-hi pa, per anar a una deixalleria disfressada de discoteca anomenada Distrito Zero, segurament en referència al nombre total de neurones presents a la sala, plena a vessar de nengs i brigadas blanquiazules.

Els porters ens escorcollaren abans d'entrar, com si els delinqüents fóssim nosaltres i un cop a dins em vaig empassar amb un glop de cubata mig gram de decadència bolxevic, la part que a mi em tocava de la derrota. No vaig saber assumir d'una manera més edificant la meva part del bagatge de la lluita de l'emancipació de la humanitat i tanmateix crec que ho vaig fer d'una forma perfectament coherent amb el que havia estat aquella lluita. Aquest era aleshores el meu nivell d'anàlisi, aquesta era la meva relació amb la dialèctica: fotre'm una pastilla d'èxtasi. Així vaig saldar amb la història els comptes que hi pogués tenir pendents. Així feia les coses la meva generació.

Mentrestant ballava com un idiota música idiota envoltat d'idiotes, d'aquesta espècie d'infrahumans que anomenem "nengs" i que jo vaig conèixer molt abans que els popularitzés Buenafuente. "Neng, que ha hecho el español?". Un fàstic pregon em va començar a innundar. Els meus amics cadascun en el seu món meravellós, prescindint els uns dels altres i sobretot i el que més em va impressionar, ignorant, ja amb reincidència culpable, tota quanta noia hi hagués pels voltants. Va ser aleshores quan em vaig començar a demanar què carai hi havíem anat a fer. No res. Què ens oferia el món post-mur? Nitxivó. No res. Cadascú a la seva sense parlar amb ningú, sense altra relació que la música, l'alcohol i la droga. Una contundent metàfora d'un temps.

Sobtadament vaig patir una baixada de tensió i les cames em varen començar a fer figa. Em vaig asseure en un tamboret mentre m'envaïa una sensació entre el fred i la calor. L'entorn se'm va transformar en una llum blanca que dibuixava sil·luetes en moviment i la música va esdevenir un xiulet agut dins les meves orelles. Un vòmit es va enfilar impetuosament pel meu esòfag i va ser retingut a temps dins la cavitat bucal tot obligant-lo a fer el camí de tornada. Per primera vegada des que havíem entrat els meus amics se'm varen acostar, suposo que espantats per la fila que devia fer i varen començar a parlar-me; per més sarcasme, quan en tota la nit es varen decidir a parlar, jo no els podia sentir. Només podia veure els moviments dels seus llavis. Poc després una gota de suor em va regalimar de la templa dreta i tot va acabar. Tot. El tràngol i el meu rumb lúdicofestiu. Nunca máis. No és pas que posteriorment jo hagi esdevingut cap gran persona, però si no més sí que penso que he evitat transformar-me en la deixalla humana que anava camí de ser. Finalment vaig comprendre que la matèria tòxica que s'amagava darrera la falç i el martell no era pas més vomitiva que el nou món que ens oferien i que aquella nit representava. Encara avui hi penso cada cop que em trobo el panorama depriment d'un bar ple de gent i en silenci, fent anar el teclat del portàtil per escriure foteses com aquesta.

PS: Visca el 25 d'Abril!