Districte Zero. On tot acaba. On tot comença. La història no té final (per desgràcia)

Tenia 18 anys i just havia aprovat la sel·lectivitat; amb els amics que l'havíem feta plegats vàrem decidir d'anar a celebrar-ho a Canet. Ja de bell antuvi vaig veure el pa que s'hi donava quan en l'avantmatx a un bar de Barcelona em fou subministrada una "russa", ço és, una dosi d'èxtasi amb la falç i el martell gravats. Aital era l'abast de la derrota i la humiliació de l'ideal socialista, amplificada fins a aquest extrem per la inclinació de la Generació X al sarcasme nihilista.

En arribar l'expedició a Canet vàrem passar pel pis d'unes noies. Hi vàrem fer unes birres i en Martínez, al saló allí davant tothom, va picar la seva pastilla dins un plat i se la va fotre a llengatades. Allò va ser el tret de sortida d'una nit de despropòsits que va començar marxant d'aquell pis i abandonant aquelles txatis que estaven per sucar-hi pa, per anar a una deixalleria disfressada de discoteca anomenada Distrito Zero, segurament en referència al nombre total de neurones presents a la sala, plena a vessar de nengs i brigadas blanquiazules.

Els porters ens escorcollaren abans d'entrar, com si els delinqüents fóssim nosaltres i un cop a dins em vaig empassar amb un glop de cubata mig gram de decadència bolxevic, la part que a mi em tocava de la derrota. No vaig saber assumir d'una manera més edificant la meva part del bagatge de la lluita de l'emancipació de la humanitat i tanmateix crec que ho vaig fer d'una forma perfectament coherent amb el que havia estat aquella lluita. Aquest era aleshores el meu nivell d'anàlisi, aquesta era la meva relació amb la dialèctica: fotre'm una pastilla d'èxtasi. Així vaig saldar amb la història els comptes que hi pogués tenir pendents. Així feia les coses la meva generació.

Mentrestant ballava com un idiota música idiota envoltat d'idiotes, d'aquesta espècie d'infrahumans que anomenem "nengs" i que jo vaig conèixer molt abans que els popularitzés Buenafuente. "Neng, que ha hecho el español?". Un fàstic pregon em va començar a innundar. Els meus amics cadascun en el seu món meravellós, prescindint els uns dels altres i sobretot i el que més em va impressionar, ignorant, ja amb reincidència culpable, tota quanta noia hi hagués pels voltants. Va ser aleshores quan em vaig començar a demanar què carai hi havíem anat a fer. No res. Què ens oferia el món post-mur? Nitxivó. No res. Cadascú a la seva sense parlar amb ningú, sense altra relació que la música, l'alcohol i la droga. Una contundent metàfora d'un temps.

Sobtadament vaig patir una baixada de tensió i les cames em varen començar a fer figa. Em vaig asseure en un tamboret mentre m'envaïa una sensació entre el fred i la calor. L'entorn se'm va transformar en una llum blanca que dibuixava sil·luetes en moviment i la música va esdevenir un xiulet agut dins les meves orelles. Un vòmit es va enfilar impetuosament pel meu esòfag i va ser retingut a temps dins la cavitat bucal tot obligant-lo a fer el camí de tornada. Per primera vegada des que havíem entrat els meus amics se'm varen acostar, suposo que espantats per la fila que devia fer i varen començar a parlar-me; per més sarcasme, quan en tota la nit es varen decidir a parlar, jo no els podia sentir. Només podia veure els moviments dels seus llavis. Poc després una gota de suor em va regalimar de la templa dreta i tot va acabar. Tot. El tràngol i el meu rumb lúdicofestiu. Nunca máis. No és pas que posteriorment jo hagi esdevingut cap gran persona, però si no més sí que penso que he evitat transformar-me en la deixalla humana que anava camí de ser. Finalment vaig comprendre que la matèria tòxica que s'amagava darrera la falç i el martell no era pas més vomitiva que el nou món que ens oferien i que aquella nit representava. Encara avui hi penso cada cop que em trobo el panorama depriment d'un bar ple de gent i en silenci, fent anar el teclat del portàtil per escriure foteses com aquesta.

PS: Visca el 25 d'Abril!